Un món de misteris...

(Prepareu-vos perquè això és llarg) Fa temps vaig penjar una dissertació, us en recordeu? El seu nom era Si ho veus és que no és real. Doncs bé, el cert és que hi ha una versió posterior millorada que va guanyar el primer premi d'assaig de l'institut. Que no és gran cosa perquè només una altra persona s'hi va presentar i també va guanyar ù.ú Com ja sabeu, la idea principal és que el somni pot ser la realitat i la realitat un somni :D

Si el que veig no és real, com puc distingir què és real del que no ho és? Així, és real el que no veiem? I si no ho veiem, com sabem què és el que és real si no coneixem la seva existència? I pot ser llavors que tot el que imaginem sigui real? Que el món dels somnis i el subconscient sigui més real que allò que veiem? I, per tant, estem vivint una mentida on tot és falsedat i hipocresia? Pot ser que el que creiem que veiem no sigui més que un somni i que el que somiem sigui una visió desenfocada de la realitat?

Analitzem el significat de real: quelcom real és quelcom que té existència efectiva i està oposat a allò mental o ideal, a allò aparent o fictici, a allò simbòlic, etc.

Des d’un punt de vista empíric, distingim què és real de què no mitjançant els nostres cinc sentits: la vista, l’oïda, l’olfacte, el gust, i el tacte. Aparentment, quan sentim alguna cosa (mitjançant aquests cinc sentits) diem que allò és real. Suposem que la informació que rebem dels nostres sentits és real partint de la idea segons la qual quan somiem no podem sentir. Quan somiem, podem “veure” coses, però com normalment les veiem difuses (o les recordem així), considerem que el que veiem clarament i més nítidament és real. Quan somiem ens pot semblar que escoltem coses, per tant no sempre utilitzarem l’oïda per a assegurar-nos de si el que escoltem és real o no ho és. Quan somiem, se suposa que no podem sentir olors, tot i que potser les sentim i no les recordem quan estem desperts – ja no dic olorar coses, doncs no es pot olorar el que no és real -, per tant, quan sentim una olor, suposarem que allò és real. Quan somiem, suposem que no podem sentir gustos mitjançant les papil·les gustatives, i suposarem que quan sentim un gust és que allò que estem degustant és real. I finalment, quan somiem, suposem que no podem sentir dolor, o sentir el tacte d’alguna cosa. I sempre per a assegurar-nos que una cosa és real ens acostem per a tocar-la, i si no podem tocar-la, si no és tangible, diem que no és real. D’aquesta manera arribem a la conclusió de que no podem distingir què és real del què no ho és, almenys mitjançant els sentits, perquè no podem distingir quan estem sentint alguna cosa de quan estem revivint el sentir una cosa que ja hem sentit sense sentir-la en aquell moment, és a dir, el teu cervell pot reviure imatges que ja ha viscut sense estar-les vivint, pot semblar-te que escoltes sons o paraules sense estar rebent ones sonores, pots sentir una olor sense estar olorant res, el teu cervell por recordar un gust sense estar degustant res i pot recordar el tacte d’alguna cosa sense estar sentint el tacte de res. Com que el cervell disposa de memòria, totes aquestes sensacions es poden reviure, de manera que no tenim manera de distingir la realitat del somni, idea, mentalitat. Només tenim la certesa d’estar vivint quelcom real per la nitidesa d’aquestes sensacions. Però què ens fa pensar que allò nítid és allò real? El que no veiem pot ser real, pot existir, però com que no ho veiem, només disposem dels altres quatre sentits per esbrinar si és real o no, i sempre tindríem el dubte de saber si és real de debò o només quelcom aparentment real. Al no poder distingir clarament allò real d’allò imaginari, és possible que el que creiem imaginari sigui real i que el que creiem real sigui imaginari. No és cert que com més real sembla el somni més versemblant és? Qui no ha sentit mai la sensació d’estar caient mentre, suposadament, somiava? És possible que el que creiem una realitat no sigui més que un somni molt nítid – una mera ombra de la realitat – on tot sigui una gran falsedat, on els dies ens semblin relativament llargs. I, així, pot ser que el que creiem un somni, sigui la realitat que estem vivint. Perquè certament quan “somiem” no recordem la suposada realitat i quan estem a la suposada realitat, ens costa recordar quelcom del suposat somni. Pot ser que ho veiem tot desenfocat en un suposat somni perquè la nostra vista és així o perquè quan vivim la “realitat” no recordem nítidament el suposat somni. D’aquesta manera, els sentits no ens servirien per a diferenciar allò real d’allò imaginari. Hom podria pensar que l’única manera per a establir-hi una diferència clara seria l’ús de la raó. Tanmateix la raó, per a ser utilitzada, necessita uns coneixements, que podrien extreure’s de les nostres percepcions, que siguin considerats vertaders o, si més no, uns coneixements innats. I al no disposar d’aquests coneixements, o de disposar d’ells però qualificar-los de dubtosos no ens serviria de res, perquè qualsevol conclusió diríem que no és certa.

En conclusió, la forma que tenim de distingir allò real d’allò no real és la informació que ens aporten els cinc sentits o, en el seu defecte, la raó o una combinació de les dues. Des del punt de vista empíric, no podem distingir quan realment estem rebent “informació” de quan estem recordant “informació” ja rebuda, és a dir, no podem distingir la realitat del somni (allò imaginari). El que no veiem tampoc podem saber si és real o no. Tot i que ens queden quatre sentits per poder determinar si és real o no, seguiríem sense poder distingir si els sentits ens estan enviant informació o només recordem la informació rebuda. D’altra banda, si no podem captar quelcom amb cap dels cinc sentits, no sabem que existeix i no podem saber si és real o no. De la mateixa manera que allò que suposem real pot no ser-ho, allò que qualifiquem d’imaginari pot ser real, i per tant, la “realitat” pot ser una falsedat, un record d’allò suposadament imaginari o a l’inrevés. La nitidesa no ens revela si allò que sentim és real o no. Pot ser que recordem una sensació nítidament, o pot ser que la recordem de forma desenfocada. En aquest cúmul de sensacions confuses no podem distingir allò viscut, dels records d’allò viscut. Una línia molt fina separa la realitat del somni, i tot és relativament “real” o relativament “imaginari”. Podríem utilitzar la raó (l’opció raó-percepcions queda eliminada per la simple raó que dubtem al no saber distingir el moment en que rebem una sensació del moment que ho estem recordant) però per a tal cosa necessitem algun coneixement previ que considerem vertader, i al no considerar res provinent dels sentits vertader, tan sols ens queda la possibilitat de l’existència d’uns coneixements innats, que s’hauria de veure si són aplicables a aquesta situació de confusió entre la realitat i el somni.