Un món de misteris...

M'he adonat que si bé no tinc gaire temps per pensar al llarg dels dies (i les nits són per dormir, per desgràcia, amb lo que m'agrada estar unes hores amb les meves paranoies), quan torno d'anglès cap a casa, caminant com un autòmata pel carrer amb la música posada, vaig fixant-me en alguna gent que passa pel meu costat i vaig aconseguint aquell estat de "trance" que pot donar a llum grans coses. Em costa molt d'aconseguir-lo conscientment, i és totalment impossible si haig d'estar pendent d'altres coses, però bàsicament ho aconsegueixo de dues maneres: o bé viatjant, sempre que hi hagi un paisatge que es mogui (la música també ajuda) o bé les nits en que no tinc pressa per dormir i començo a donar a voltes.
Avui estava pensant que si tens una explicació senzilla, normal o popular per un fet (l'explicació que és comú de creure) i per una altra banda tens una altra explicació per aquest fet que és més mítica, és igual que escolleixis una o l'altre, ja que les dues poden explicar el fet. Això, m'ha portat a una contradicció amb mi mateixa, perquè no és més important la realitat per davant de totes les coses? Així, l'explicació que s'hauria de creure és la real i no una altra. I com jo creia en les dues coses, aparentment contradictòries, he buscat una sortida, de manera que la conclusió és que el primer que he dit és aplicable en els casos en que no es pot demostrar científicament cap de les dues explicacions, almenys en aquest moment. En qüestions metafísiques, que són més de filosofia, a mi m'agrada més creure en mites que en les coses avorrides de sentit comú, o com li vulgueu dir. En realitat, no és que cregui en els mites, ni tampoc que cregui en l'explicació de sentit comú, ja que no és demostrable. Però sí que els mites s'emporten la meva simpatia. Així, amb qüestions teològiques, per exemple, tècnicament sóc agnòstica, però els mites grecs s'emporten la meva simpatia. Que si vull creure en uns déus, vull creure en els que més m'agradin!
També he estat pensant en l'origen de la url del bloc, el meu dintre teu, sense la r xD En realitat la url dóna més informació del bloc del que sembla, és la descripció més breu que hi pot haver. En un principi, es tractava d'un lloc extern que actués com un lloc intern meu, és a dir, que jo escribís aquí com si escribís per mi mateixa. Però... la veritat és que escriure així em suposa un esforç mental xD M'haig d'imaginar que parlo amb mi mateixa, literalment, per escriure totalment còmoda. I cal dir que a la meva ment tot són com imatges, encara que siguin abstractes, o sigui que quan dic imaginar és imaginar de veritat xD Després no ho sé dibuixar, saps? Però imaginar-m'ho sí. I el cas és que lo normal és que se me'n vagi la ment i pensi que estic escrivint per a que ho llegeixin altres persones i aleshores em "bloquejo" una mica. Em sembla que és una cosa que no superaré mai, perquè si no penso en que ho llegiran altres persones, pot ser que escrigui d'una manera que només entengui jo xD