Un món de misteris...

Ahir va ser dimarts 13, oi? Doncs per mi és com si ho hagués sigut avui, perquè he tingut un dia horrible. Avui havia d'anar d'excursió a una exposició del CCCB, el Centre Cultural Contemporani de Barcelona. Ahir resulta que van donar els justificants que havien de firmar els pares quan jo no estava a classe i no hauria rebut cap paper si no fos que m'hi vaig fixar quan en quedaven un parell abandonats a una taula. Com no s'havia d'ingresar el preu, estava tota la casella tatxada, inclús els requadres on els pares havien de firmar si autoritzaven o no. Així, jo vaig pensar que el paper era per informar de l'horari i aquestes coses, i no vaig demanar que el firmessin. Aquest matí arribo a l'estació i em pregunta la profe de Filosofia: tens 18 anys? Li podria haver dit que sí i s'acabaven els problemes, però m'ha agafat desprevinguda i li he dit que tenia 17. Aleshores em demanava l'autorització i no la tenia. M'ha fet trucar als meus pares, que tenien els mòvils apagats i això m'ha gastat tot el saldo. Més endavant he volgut fer vàries trucades i per culpa d'això m'ha sigut impossible, ha contribuït a empitjorar el dia. No m'anava a deixar anar amb ells! Però al final m'ha deixat dient-me que estigués sempre a la seva vista. Més tard he aconseguit trucar al meu pare i li ha donat el permís.
L'exposició es diu Atopia, que és un joc de paraules entre utopia i atòpic, i el tema és l'art i la ciutat del segle XXI. Aquesta exposició està pensada per fer-te sentir malament, és a dir, que vol expressar soledat, desconsol, rebuig... Vaja, que no és una d'aquelles coses que t'alegren el dia. Amb mi ha aconseguit el seu objectiu. M'ha perturbat i m'ha transmés tot el que m'havia de transmetre. I quan sents aquest desconsol i aquesta soledat, aquest horror... s'acaba i no hi ha cap solució per aquesta realitat horrenda que és la nostra! (això és el que he acabat pensant després de l'exposició) Tots els temes que apareixien a l'exposició ja els coneixia, però veure'ls tots junts seguidament i tant relacionats amb el nostre dia a dia és una experiència nova. Mai havia vist art contemporani i m'ha agradat molt, però és molt horrible tot.
No sé si ho sabeu, però en aquests dies la Renfe Rodalies fa obres i per anar de Sabadell a Barcelona s'han de fer transbords i coses rares. A mi se m'ha acabat el T-10 a l'anada, i com amb la Renfe els seguratas et criden molt i són uns bordes (i es perd temps agafant el metro i tot) jo i uns quants volíem tornar amb els catalans. Li comentem això a la profe de Filosofia i ens diu que de cap manera, que hem de baixar a Sabadell Sud ¬¬ En aquells moments jo ja no estava de molt bon humor perquè s'havia fet molt tard i era del tot impossible que jo arribés a casa a l'hora que volia arribar. Però aquí no s'acaba tot.
Com ja havia fet algú a l'anada, per tornar en metro jo i el Dani, per exemple, ens hem colat. A més, ja l'estació t'invitava, perquè a dalt en lletres grans hi havia l'anunci de la TMB dient: Et creus molt llest? Jo normalment viatjo amb T-10, que surt més bé de preu i no m'arrisco a colar-me, però si se m'acaba la T-10 i no puc comprar-ne una altra, em nego a pagar els absurds preus que valen els trajectes, quan quasi mai passa el revisor. En aquest sentit, sóc més simpatitzant de l'anarquisme que no de pagar cada dia. La profe de Filosofia ens ha vist i s'ha enfurismat vaja, dient que era inaudit i no sé què. El que em faltava, que a sobre em renyés per una cosa que no considero immoral. Quan hem pujat al metro ens ha cridat i ens ha dit que ella no pensava pagar la multa si ens agafaven. I jo pensava: és clar, si no pensava que la pagessis tu! Com ja m'ha fitxat, he hagut de pagar el bitllet d'anada amb les rodalies, més tard.
El trajecte en metro ha sigut bastant insoportable perquè ja no suportava a ningú i tres paraules que he dit ja han causat que fos el centre de les bromes d'algú que no em fan ni puta gràcia.
Com ja havia pensat, comprar el bitllet d'anada ha sigut un atracament, perquè ha costat 2,35 € quan anada i tornada valen 3€. A més un tio que tenia al costat m'ha demanat una moneda de 5 cèntims i mira, per empatia o algo, li he donat. Ell m'ha donat els dos cèntims que no li servien (perquè la màquina és tan amable que no s'empassa les monedes d'un i dos cèntims) i després m'ha dit que em devia 2 cèntims (wtf? seran 3). Em semblava ridícul, perquè no ens tornarem a veure més.
Mentre tornava en tren, m'ha costat evitar que em rodolessin llàgrimes galtes avall, perquè estava escoltant música amb els meus pensaments, força funestos a aquelles hores. I després he pensat que és molt trist no poder ni tan sols plorar, ja. Perquè si ploro en presència d'algú, inevitablement faig sentir aquesta gent malament, (perquè deuen sentir empatia per la meva tristesa o algo) I això arriba a un punt en què ja quasi sigui impossible plorar, i jo vull, caram! Però no vull fer sentir malament a la gent, i a vegades m'interessa que no em preguntin què em passa perquè no vull parlar amb ningú, sincerament. O sigui que acabo mirant a un punt fix i deixo que els principis de llàgrimes s'evaporin.
A més, no podia parar de pensar en aquelles persones soles i desconsolades, que vivien així de soles per culpa de la tecnologia i de la ciutat, i això encara m'entristia més.
Estic farta del món, cansada d'ell i enfadada amb ell.
Sóc perfectament capaç d'anar pel món pel meu compte. Puc prendre decisions pel meu compte. Però com tinc 17 anys, segons la llei no puc.
Estic farta que m'obliguin a seguir els borregos com si fos un borrego més. I més quan acabo de veure una exposició que denuncia l'aborregament!

Algú té alguna solució?

PD: