Un món de misteris...

No recordo quan vaig començar a escriure en aquest bloc, em sembla que va ser l'estiu que anava a començar el batxillerat. Aquell estiu, a més d'estar il·lusionada per les noves experiències que vindrien, tenia certa inquietud o por... Potser durant el dia no hi pensava gaire, però el meu subconscient deia el contrari per les nits, en què m'aturmentaven malsons on jo arribava tard el primer dia de classe i quan arribava no em sortien bé cap dels problemes de ciències, cosa que fins aleshores se m'havia donat molt bé. I, per més inri, les altres persones a qui no se'ls donaven tan bé, tenien un èxit increïble. I, és clar, jo estava torturada per haver escollit malament l'única opció que, d'altra banda, podria haver escollit.
Ara que ja s'ha acabat el batxiilerat (ueee!) comencen les inquietuds/pors per... la universitat! Sí, senyors, el meu subconscient passa totalment de la sele, és només un petit obstacle en el camí i ja el té oblidat. El cas és que... tenint la mida posada per allà el setembre, estic contenta i feliç tot el dia però per les nits tinc malsons torturadors xD Sense anar més lluny aquesta nit he somiat que el primer dia de la universitat s'acostava i jo m'havia d'apuntar a una de les xerrades que oferien. Resulta que les xerrades de física i ciències eren totalment incomprensibles, ja que el resum de la xerrada contenia tot de paraules desconegudes pe rmi i que no havia sentit mai. I jo tota preocupada pensant que si em sortia allò durant el curs em costaria aprovar. Després, mirava unes altres xerrades i les entenia totes però em fixava una mica més i veia que eren totes de ciències socials!
Recordo que les xerrades apareixen en forma d'esdeveniment del facebook i que ja tenia dues amistats apuntades a la primera, la incomprensible xD Al final crec que m'he apuntat a la incomprensible, amb l'esperança d'entendre alguna cosa mínimament que em servís més endavant. Però a partir d'aquí el somni s'ha tornat totalment surrealista i no sé quina mena de cosa que passava que apareixia el meu tutor actual i em feia saltar en paracaigudes una distància d'uns set pisos i a mi em feia por. Recordo que em preguntava si tenia 18 anys perquè si no no em podia deixar escapar-me volant (perquè ens havíem d'escapar de l'edifici) Jo tinc 17, però al final em permetia volar i em donava un paracaigudes. Com a mi em costava deixar-me caure, es deixava caure ell, amb els seus 55 anys, i jo em quedava sola, allà dalt, sense atrevir-me a saltar ._.
Recordo que fins i tot mentre pujava els set pisos d'escales de fusta, grinyolants, tenia por que es trenquessin tot de sobte precipitant-me cap a baix.

Si no tinc ja prou por amb la carrera de física, només em faltava que la gent em posi cares xungues quan els dic el que vull estudiar! xD