Un món de misteris...

Suposem que existeixen el cel, a sobre nostre, i l'infern, a sota nostre. Ara suposem que per arribar al cel s'hagin d'escalar unes escales inifniites, que no s'acaben mai, i oblideu-vos de l'ajuda de cap àngel que us porti volant fins al capdamunt de l'escala. En un món com aquest, el cel és pels esportistes. Qualsevol persona dedicada a l'activitat física durant la seva vida podria pujar fins al capdamunt d'aquestes escales. Sí, potser algun altre mortal no esportista ho aconseguiria, però seria algú excepcional. Si el cel és pels esportistes, doncs, per qui és l'infern? L'infern és pels científics, per exemple. I també per totes aquelles persones de la societat que han dedicat la seva vida a la ment, descuidant l'activitat física.
És clar que, d'altra banda, tothom pot baixar unes escales. Seria molt més senzill eliminar el cel i que tothom baixés tranquil·lament cap a l'infern. L'infern no ha de ser dolent, no? Doncs segons la meva opinió crec que aquells esportistes que s'aventuressin a baixar a l'infern per mandra de pujar al cel, serien castigats, perquè és un crim no aprofitar les possibilitats o habilitats que té un, quan altres persones no poden.
Em sembla que aquesta dicotomia entre cel i infern, cos i ment, dóna molt per pensar. Quina cosa creieu que és millor? Dedicar-se al culte al cos o al culte a la ment? A mi no m'importa anar a l'infern per ser científica, encara que potser és perquè no veig l'infern com res dolent... :/ Massa influència grega, tu. Està clar que l'infern es valora negativament i el cel positivament. Però l'infern pot ser el lloc on va a parar la gent quan mor (així de senzill) i el cel pot ser com una mena de secta post-mortem destinada a uns quants escollits, els que poden pujar fins al capdamunt de les escales. Així, ja els hi regalo jo una secta selectiva, no necessito entrar-hi per res.