Un món de misteris...

Tenacitas i Ariel eren parella. Ella, de cabell roig com la sang, confiava plenament en ell, si ell la mirés als ulls i li digués que caminés sobre el buit, que no cauria, ella s'hi hauria precipitat sense vacil·lar. Ell, obsessiu, manipulador, encantador... sabia que Ariel era tota seva.

Un dia, van anar al mar. A Ariel li encantava el mar, l'entusiasmava, podia passar-se hores mirant cap a l'horitzó amb la mirada perduda, deixant anar un lleu sospir de tant en tant. Realment, al observar-la, semblava que en una vida passada hagués viscut a les profunditats del mar.

Era una cala petita, íntima. No hi havia ningú a part d'ells dos. Ell la mirà. El seu cabell robí ondulava amb el vent, ara aquí i ara allà,estenent-se en totes direccions. Els ulls, com el mar, brillaven amb la llum del sol i un gran somriure il·luminava la seva cara. Estava preciosa.
Tot d'una, ell li proposà acostar-se a l'aigua per xipollejar una mica. Així estirarem una mica les cames. Al entrar a l'aigua, Ariel s'aturà.

-Està freda – digué acariciant-se els braços amb les mans.

-No et preocupis, amor meu, de seguida t'hi acostumaràs – digué Tenacitas, i agafà la mà d'Ariel tot guiant-la a l'interior de les aigües.

Ràpidament es va comprovar que ell tenia raó: a mesura que es van anar endinsant en el mar, Ariel es va anar sentint més còmoda, més a gust en aquell medi i va començar a nedar al voltant d'ell tot rient, amb una felicitat evident.
En un moment donat, ell la va agafar, tot somrient, i mentre la mirava als ulls la va estirar sobre l'aigua i poc a poc, molt a poc, la va anar enfonsant. En aquest fatal moment, Ariel va observar la brillantor maníaca dels seus ulls i va saber, inconscientment, que no sobreviuria a aquell dia. Provà en va de resistir-se, però l'aigua ja li cobria tot el cap i no podia respirar. Lentament, la força va abandonar el seu cos. Mentre s'enfonsava en les profunditats, amb els pulmons plens d'aigua, dirigí una mirada desesperada al seu amor, en els seus últims instants de vida. Aleshores va patir unes violentes convulsions, que li van sacsejar tot el cos, i va morir. Va morir amb els blaus ulls oberts, amb la mirada perduda, mirant el mar, com si sempre hagués pertangut a aquell lloc...
Al cap d'un moment, ell es va donar la volta i va emergir de l'aigua silenciosament. Abandonà la cala sense deixar-hi cap rastre, sense mirar enrere, impertorbable, amb el seu somriure als llavis...

Al cap d'uns dies, Tenacitas es trobà a uns coneguts de la parella, que, estranyats, li preguntaren:

-On has deixat Ariel?

-Bajo del mar...

(... En el futur.... click aqui!)