Un món de misteris...

"Anyway, I can try
Anything it's the same circle
That leads to nowhere and I'm tired now.

I am pilling up some unread books under my bed
And I really think I'll never read again. "

(això es podria canviar per: I am pilling up some unused ideas in my notebooks and I really think I'll never write again. Però és clar, és anglès d'aquest inventat.)

"Don't worry
I often go to dinners and parties
With some old friends who care for me,
Take me back home and stay.

Monochrome floors, monochrome walls,
Only absence near me,
Nothing but silence around me.
Monochrome flat, monochrome life,
Only absence near me,
Nothing but silence around me.

Sometimes I open the windows
And listen people walking in the down streets.
There is a life out there. "

(això ho penso sense obrir les finestres)

A vegades em passa que penso aquestes coses, com fa poc amb l'anomenada crisi de la buidor. La vaig batejar perquè era l'únic que sentia: buidor. Res no em satisfeia, no podia escriure, ni dibuixar, no m'entretenia llegint, tot em semblava avorrit, buit... No vaig escriure res aquí perquè no podia escriure res. I alhora, sempre hi ha l'alter ego que em tira per terra les crisis, perquè ho mira tot des de fora i sembla patètic, sembla que estigui fent una muntanya d'un gra de sorra. Però com ho puc saber realment? Si en realitat penso les dues coses, per quina em decanto? Per axò tampoc m'agrada parlar dels meus sentiments, per si resulta que la veueta que diu que és patètic tot no anava errada.