Un món de misteris...

No soporto la intolerància. No soporto que algú critiqui sense cap raó aparent. No soporto que els preguntis una cosa tan senzilla com un per què?, que qüestionis la seva crítica, la seva opinió, i que tan sols per això passis a ser tu el criticat. Que tan sols per això s'aixequi una barrera invisible entre els dos i tu estiguis a la banda contrària. No soporto els "homes buits" com deia Kafka a la platja, la novel·la de Haruki Murakami. El llibre diu que aquest terme surt d'una altra peli, The Hollow Men que encara no he vist i que, per cert, acabo de descobrir que hi ha un poema de T. S. Elliot amb el mateix nom; potser estan relacionats. I pel que estic veient ara... sí, estan relacionats intrínsecament, es refereixen tots al mateix. El cas és que el llibre es refereix a la gent intolerant. Oshima odia a la gent intolerant. Tant és si són feministes com si són pacifistes, falangistes, el que sigui. Tota aquesta gent radical que va recitant els "seus ideals" a tort i a dret, que no atèn a raons quan tu intentes discutir tranquilament sobre el tema. Que a la que noten que tu no ets tan radical com ells ja et veuen com un enemic... Jo tampoc ho soporto. Són com ninots que repeteixen el que han dit i pensat altres. Però no s'adonen que per a lluitar per una cosa, per defensar-la, has d'haver-hi pensat abans i haver comprovat que realment estàs d'acord amb aquesta idea. Si rebutges els punts de vista dels altres, l'únic que fas és NO PENSAR. Si no penses, realment aquesta forma d'actuar i aquest ideal no forma part de tu. Tu formes part de l'ideal, formes part del bulto de gent que li dóna suport. Però, per entendre'ns, li estàs fent mala publicitat, perquè ningú suporta a la gent intolerant com tu, i si et vas trobant molta gent així al llarg de la teva vida, al final acabes creant un estereotip i ja tots són radicals des del teu punt de vista. Aquesta no és la manera de fer les coses. La mala publicitat causa més efecte que la bona publicitat perquè es queda en els cors de la gent. Tanmateix, NO és bona. És com un verí amarg que et carcomeix per dins. El més fàcil davant d'això és passar de tot, passar de discutir inútilment amb algú que no t'escolta i que tan sols fa que negar el que dius: és com parlar amb les parets. Així és com la gent que de debò podria aconseguir grans coses, grans canvis, perquè pensa, aquesta gent és la que al final acaba per no fer res. Es perd la il·lusió de lluitar per qualsevol ideal. I, senzillament, jo ho trobo molt trist. És totalment injust però així acaben anant les coses i tothom acaba dient que això de lluitar pels ideals és una etapa que va lligada amb l'adolescència, que quan et fas gran perds les ganes de lluitar i trobes que no val la pena.