Un món de misteris...

No us ha passat mai que al pujar a l'autobús o al tren se us asseu algú just davant vostre, cara a cara, i es passa el trajecte sencer mirant-vos de fit a fit? És una situació d'aquestes incòmodes, el seient de cop i volta es torna petit i exposat a la vista de totdon. A no ser que estiguis llegint o molt immers en el teu món, de seguida t'adonaràs que tens una persona just davant teu, a menys de deu centímetres de tu, observant-te. Aquest matí ha sigut una d'aquestes vegades. Tenia al davant un noi jove, de pell morena, podríem dir que era guapo i anava vestit de hip hop, amb una gorra quicksilver del revés. Jo no tinc ni idea de perquè m'estava observant tota l'estona, què dec tenir jo, que sigui tan digne de mirar i durant tanta estona... Una de les meves teories és que el tio estava tan mortalment avorrit que no tenia res més per fer. I, a més, devia trobar divertit veure els meus moviments, veure com jo intentava concentrar-me en mirar per la finestra encara que el paisatge no valia res, potser s'adonava en algun moment que em pujaven els colors... La seva no era una mirada d'aquestes intimidatòries, ni xungues... les vegades en que han coincidit les nostres mirades m'ha semblat una mirada profunda, la seva. Com si m'estigués enviant un munt de fletxes que jo no podia ignorar, com un missatge. Jo apenes podia evitar somriure, en aquests moments, igual que ell, tot i que era un somriure gairebé imperceptible, el meu; em sentia tan observada que em semblava que el més mínim senyal de somriure ell el captaria. En aquests moments que coincidíem, a vegades ell apartava la mirada i a vegades ho feia jo. Jo no volia provar de mantenir la mirada durant molt de temps; al cap i a la fi, era un desconegut! Em sembla que m'ha mirat de dalt a baix, fins i tot els peus, i era molt incòmode no poder fer-hi res, perquè sota una mirada escrutadora és evident que tots els meus petits defectes haurien de sortir a la llum. Hi havia una mosca voltant per allà i en un moment m'ha tocat el canell i ha dit: un mosquito. Jo, òbviament, tenia la música posada i no he pogut sentir el que ha dit, així que he clicat "pausa" i he dit: què? El "què?" més tremolós i patètic de la meva vida, i ha contestat: me pensava que tenias un mosquito. Fos el que fos, ja havia marxat feia una estona i així ha continuat el trajecte, un joc de mirades, d'evasions, i de cavil·lacions. Han sigut els trenta minuts més llargs i més intensos de la meva vida, crec. Estava comptant les parades que em faltaven per baixar (aparentment ell no anava a baixar abans que jo, no caería esa breva). Al final de tot, jo estava pensant en que a vegades es pot comunicar més amb unes mirades que amb unes quantes paraules, i que encara que jo tècnicament no havia parlat amb cap desconegut, m'havia comunicat. Vaig pensar que li havia de dir adéu, com qui després d'una conversació es despedeix. Ell se m'ha adelantat. No he entès el que ha dit perquè encara tenia la música posada però he suposat que era un adéu, així que jo he dit: adéu. I de sobte tornava a sentir-me segura de mi mateixa i això m'ha alleujat força. Aleshores és quan he somrigut, del tot, i fins i tot em sabia greu acomiadar-me d'ell. Al sortir del vagó l'he vist allà assegut, de cara a mi, somrient, i m'ha fet adéu amb la mà. Aquí s'ha acabat tot, en un creuar i tancar portes.