Un món de misteris...

Avui us vull parlar de la dualitat cavall-genet. Aquest és un curiós fenomen que es produeix en època d'estudi en què l'individu es comporta com a genet i com a cavall de montura simultàniament.

Com a genet, vol avançar el màxim possible en totes les assignatures, per aconseguir l'èxit, que equivaldria a guanyar la cursa.

Per una altra banda, com a cavall no pot mantenir un ritme bèstia d'estudi durant molt temps. Un cavall pot avançar molt fent un esprint durant relativament poc temps, però si ho allargues massa es fatiga i ja no tira, i fins i tot pot morir d'esgotament. El cavall també té sentiments, no és una màquina de córrer, és un ésser viu que té altres necessitats.

Per tant, l'estratègia per arribar a la meta depèn del temps que quedi fins llavors. Si es tracta de poc temps, s'ha de fer un esprint per aconseguir arribar costi el que costi, i ja tindrà temps per recuperar-se el cavall més endavant.
Però si encara és cosa d'uns dies, el que no té sentit és començar a esprintar, perquè de seguida un es crema i el seu rendiment baixa en picat. En part, perquè les conseqüències en l'estat anímic són desastroses.

Tot i així, encara que s'apliquin aquestes dues normes, és molt difícil trobar un equilibri entre el genet i el cavall, sembla impossible tenir-los satisfets als dos alhora al final del dia, ja que sempre s'acaba imposant un sobre l'altre, encara que sigui lleugerament.

Altres exemples de dualitats, potser no tan problemàtiques, són la dualitat ona-partícula o la dualitat cos-ànima.