Un món de misteris...

Hola, hola, hola. Welcome to England! Good bye England! Welcome to Catalonia! És curiós, m'encanta la forma que tenen de dir Welcome to England. Els dius que t'has tirat quatre hores i mitja per arribar allà des de Londres perquè hi havia caravana i et diuen: Welcome to England! molt efusivament.
Suposo, suposo, que hauria d'explicar coses. Però tot es pot resumir en una frase: Anglaterra és el món al revés. Com es diu això en anglès? Sí, sí. Tot és més complicat. No ho dic perquè condueixin per l'altra banda. Ho dic pels autobusos, pel clima, pels àpats, per les monedes, etc, etc. També perquè allà tot és verd... Un dia vaig veure una guineu! Bé, vaig veure una ombra que corria i em va dir que era una guineu. A fox. I jo que pensava que era un gos... I després et penses que volen ocells i resulta que et diu que hi han ratpenats. Mai veig els ratpenats... Un dia es va colar un a casa d'una amiga dels meus pares que dormiem allí i vinga cridar i jo no em vaig despertar i no em vaig adonar que hi havia un ratpenat i no el vaig veure.

Són moltes coses. Suposo que cada dia explicaré una cosa perquè, sabeu què? Si penso en tot globalment és molt llarg i em fa mandra explicar-ho tot. Masses coses, masses coses. Suposo que hauria de començar explicant una cosa.

Allà els àpats funcionaven així: al matí menjava un bol de cereals, de manera que m'he acostumat als corn flakes. Un dia un croïssant acompanyava als cereals i un altre dia els acompanyava una torrada amb mantega desfeta i xuclada per la torrada. Els altres dies res. Llavors per dinar tenies un packed lunch que agafaves pel matí. Que era un sandvitx tallat per la meitat, però que ells ho veien com a dos, perquè clar eren dos trossos de sandvitx (un dia em van dir, en tens prou amb els dos sandvitxos? I és un tallat per la meitat)... En fi, que el primer dia, com no havia omplert la fitxa del que m'agrada i del que no m'agrada me'n van possar un amb mantega, formatge ratllat i una salsa rara que semblava vinagre o soja, no sé. Ho provo i estava fastigós, el vaig donar. Després hi havia una bosseta de patates chip marca Walkers (perquè la Lays d'aquí és Walkers allà) normals. Les úniques que m'agradaven. En tenien de tots els gustos: de formatge i ceba, de salsa worcester, de gambes, de barbacoa, de vinagre... etc. Llavors se suposa que també tenies fruita o una barreta de xocolata.. però jo no ho agafava, això. Així que em bevia l'aigua. Els vaig dir que havia d'omplir la fitxa i que no m'agradava la salsa aquella del sandvitx. I em diuen: ketchup? Jo pensava: allò era ketchup? Total que no ho van posar més, i a partir de llavors eren o de mantega i formatge, o mantega i pernil dolç, o mantega i choped. Arribaves i era el sopar. Uns dies a les cinc, altres a les sis... No sopaven en família. Només vaig menjar amb ells un dia, els altres menjava sola.. I SEMPRE hi havien patates. És a dir, et posaven una mica d'alguna cosa al plat, com pizza, pies, salsitxes, o pollastre, i després per omplir el plat únic, posaven o patates fregides, o puré de patates, i molts cops les mongetes aquestes amb tomàquet, de pot, que surten a les pelis. Sí, aquestes. Doncs les posaven allà al mig i tacaven tot el menjar dels voltants de salsa de tomàquet. El tomàquet era dolç i empalagós. No m'agradava gens. On era el gust de les mongetes? I ja està, així eren els menjars de cada dia.

Pròxim capítol...