Un món de misteris...

"- Com ho saps? -preguntà amb veu enrogallada.
-Ho sé perquè és així. -Amb moviments lents i respectuosos, Glûmra va tocar els peus cisellats de cadascun dels déus amb la punta dels seus dits-. Com podria ser d'una altra manera? Com que el món no pogué crear-se tot sol més que ho pot fer una espasa o un elm, i com que els únics éssers amb els recursos per donar forma a la terra i el cel són els que tenen poder diví, és en els déus que hem de buscar respostes. En ells confio perquè garanteixin la rectitud del món, i per la meva fe, m'allibero de les càrregues de la meva carn.
Va parlar amb tanta convicció, que Eragon experimentà un desig sobtat de compartir la seva creença. Va anhelar desfer-se dels seus dubtes i de les seves por i saber que, per més horrible que el món pogués semblar de vegades, la vida no era mera confusió. Va desitjar saber del cert que aquell que era no s'acabaria si una espasa li llevava el cap i que un dia tornaria a trobar-se amb Brom, Garrow i tots els altres que havia estimat i perdut. Un anhel desesperat d'esperança i consol el va omplir, el va confondre, el deixa inestabé sobre la capa de la terra.
I no obstant això...[...]
Eragon estava segur que si preguntava a Nar Garzhvog, a un membre de ls tribus nòmades o fins i tot als sacerdots negres de Helgrin si els déus eren reals, defensarien la supremacia de les seves deïtats tan enèrgicament com Glûmra defensava els seus. Com puc saber quina és la religió vertadera? - es va preguntar -. El sol fet que algú segueixi una determinada fe no significa necessàriament que sigui el bon camí... Potser cap religió no conté tota la veritat del món. Potser cada religió conté fragments de la veritat i ens pertoca a nosaltres identificar aquests fragments i fer-los encaixar. O potser els elfs tenen raó i no hi ha déus. Però com ho puc saber del cert?"

Aquest és el problema: no ho podem saber. Hi hauria hagut una possibilitat, una mínima possibilitat que s'hagués conservat la meva fe en la religió. Però aquesta possibilitat es veu eliminada quan hi ha tantes teories i tantes creences sobre el mateix tema, sobre la mateixa qüestió sense resposta. En el moment en que comences a dubtar del que t'han explicat i comences a fer barreges per creure alguna cosa que t'agradi més, al teu parer, tota l'esperança i el consol de creure fermament en aquests temes impossibles de conéixer, per ara, per a l'ésser humà, ja està perduda. Perquè quan veus totes les possibilitats que hi ha, ja no pots creure en cap d'elles. Per què escollir una? Què la diferencia de les altres?
I aleshores, la ignorància em fa por. Perquè em fa por allò desconegut, i la frustració a vegades és irreprimible. Però, malgrat tot, què si pot fer sinó deixar a una banda el tema i ignorar-lo el millor que es pugui fins que arribi el moment en que de debò necessitis una resposta? ...