Un món de misteris...

Et demanen que escriguis i, com d’esperances desbordes, desitges buidar-te; i et buides; llences imatges, les vomites totes de cop, expulsant els petits retalls de vida que s’havien quedat per casualitat a la teva ment. Les estimes – i elles t’estimen! I t’adoren, i t’admiren: mimant en silenci a l’autor que els ha donat la vida. Fins que, un dia, són - i són completes -. Arribades a aquest moment les ensenyes –no abans -, t’enorgulleixes d’elles, doncs són tu, i tu ets d’elles, i les envies a alguna banda, sense realment pensar-hi gaire: esperances en un puny, desesperances a l’altre.

Arriba el gran dia i, no ho pots evitar: ja no penses més que en elles. Mes, s’acabaren els riures i alegries, ja tot el món són dubtes –i dubtes d’elles- i un perill eriça cada pèl del teu cos: les esperances perillen de ser vanes

I és quan arriba el gran moment dins del gran dia, quan, per força, t’has d’encarar amb una tenebrosa sala qualsevol plena de gent que, de mena tafanera, mira furtivament. Aleshores arracones les esperances, i escoltes; agafant els nervis com a company. Transcorre un silenci, etern de tan llarg...

La dura veritat et colpeix amb crueltat:

- No has guanyat, no.

Quina profunda tristesa, quin cruel desengany, quines llàgrimes més silencioses, les quals se’m volen amagar darrere l’ull, on estaran segures de la cruel, freda, trista i dura realitat: la història comdemnada està a ésser oblidada, a ésser amagada a un calaix, a ésser una incompresa, una marginada, un somni estroncat, una esperança vana, un record, en definitiva, per a oblidar. Mes, ella és jo, i jo sóc ella, i ja no ens queda res més que això. Ni ella vol oblidar-me, ni la vull oblidar jo.

------------

Sigh... Tirania de Cançons...