dimecres, 23 de desembre del 2009

Determinisme-llibertat

A vegades passa que quan et dónen a escollir entre dues opcions les dues et semblen bones i no saps per quina decidir-te. Passa el temps i quan et tornes a plantejar aquesta qüestió te n'adones que no has de fer cap esforç, que sense adonarte'n ja t'has decidit. No és curiós? És una mostra de l'evolució que es produeix als nostres cervells sense que ni tan sols ens adonem. Això és el que em va passar el dissabte passat. L'any passat, quan feia primer de batxillerat, a filosofia em van explicar un munt de teories contràries sobre totes les qüestions possibles i totes tenien el seu sentit. Encara que estigui molt bé considerar totes les opcions, crec que a la llarga t'has d'acabar decantant per una per definir-te com a persona. Trobo molt confús no saber què crec o de què estic a favor. Per això em preocupava no aconseguir decantar-me per una de les teories que m'explicaven. Ens deien que amb el temps ja ho faríem. Però jo, com a escèptica-negativa que sóc a vegades, no ho acabava de creure xD En aquest cas, us parlaré del conflicte determinisme-llibertat. Resulta que hi ha dues postures contràries:
El determinisme sostè que tot l'Univers està absolutament regit per lleis causals. És a dir que totes les coses són causades per alguna cosa. Podríeu dir: però les nostres accions no són causades per res, perquè nosaltres escollim les nostres accions entre vàries opcions. Si però resulta que en aquell moment en que prens una decisió, no la prens tenint en compte una sèrie de raons? Si poguéssim calcular tots els factors que influeixen en la decisió i sabéssim com és el caràcter de la persona i les seves aptituds, podríem arribar a deduir quina decissió prendrà, de la mateixa manera que podem predir el temps de demà. Tanmateix, això planteja un problema. Si existeix el determinisme, no pot existir la llibertat entesa com la capacitat de poder escollir entre vàries opcions, perquè, en realitat, no podríem haver escollit una altra cosa en aquelles condicions. Si no realitzem les accions lliurement vol dir que no som responsables moralment dels nostres actes, i això és un problema molt gros, perquè tothom s'escaquejaria de comportar-se moralment bé. Així, la nostra sensació de llibertat seria una il·lusió.
El llibertarisme no és més que la negació dle determinisme. Afirma que els éssers humans som lliures d'escollir entre diverses opcions, que no és una il·lusió. La defensa més habitual d'aquesta teoria és que si nosaltres ens sentim lliures cada vegada que hem d'escollir entre diverses opcions, això ha de ser cert i que de fet ho ha de ser més que una teoria complicada com el determinisme. Però, sincerament, aquest argument el trobo molt pobre. Si la gent tendeix a creure en el llibertarisme és perquè a ningú li agrada la idea de no ser lliure.
Després hi ha com una mena de teoria conciliadora agafant una altra definició de llibertat. Segons aquesta teoria diem que hem actuat lliurement quan ningú ens ha obligat a actuar d'aquesta manera, quan actuem segons la nostra voluntat. I, per tant, el determinisme existeix però alhora som lliures. Però és una teoria molt fluixa també, perquè jo puc considerar que les condicions que afecten la meva decisió i la meva pròpia personalitat m'obliguen a prendre la decisió que prenc, i així tampoc seria lliure.
L'any passat no era capaç de decantar-me per cap opció. El determinisme tenia lògica, però jo no volia negar la meva llibertat (la teoria conciliadora ni la considerava, la trobava massa fluixa), però al llarg de tot aquest any m'he adonat que sempre penso com si hi existís el destí, com si en el moment de prendre una decisió no pogués prendre cap altra que no fos aquella. I aquest dissabte, parlant amb en shad, em vaig adonar del que realment jo pensava i em vaig decantar pel determinisme.
I ara m'he recordat precisament d'un somni que vaig tenir en que ja pensava d'aquesta manera! Hi havia una secta on tota la gent que hi entrava havia de fer-se un pírcing, crec que el nas. Els agafaven, i els feien un forat en una cerimònia on assitien tots els de la secta i el forat el feien sense anestèssia. Doncs resulta que tots els meus amics i coneguts acabaven entrant a la secta i al final quedàvem jo i el senyor dels misteris, que èrem els únics que havíem resistit. Èrem els objectius principals de la secta, ens volien captar com fós. Però jo no volia de cap de les maneres, i li deia al senyor dels misteris que havíem de fugir molt lluny, fora de la influència de la secta. Fugir no era fàcil, suposava allunyar-se de tots els estimats i coneguts, però era un sacrifici que s'havia de fer, i si es feia amb algú podria tirar endavant. Però resulta que el senyor dels misteris va caure i va entrar a la secta i em vaig quedar jo completament sola amb tota la secta perseguint-me i intentant captar-me. Com l'única opció d'escapar de la secta era fugit i jo no podia fugir de cap manera sola, perquè tinc el caràcter i la personalitat que tinc, vaig haver d'acceptar entrar a la secta. I recordo que dins el somni plorava i cridava i em negava a entrar-hi, però alhora no tenia cap altra sortida, jo sabia que si em quedava sola no tindria cap més sortida que aquesta. I em feia una por mortal la cerimònia aquesta, tanta com si m'anessin a sacrificar (que era sense anestèssia!). El que passa és que el somni es va tallar just quan m'anaven a foradar el nas, perquè el dolor que anava a sentir suposadament era inimaginable ._.
Aquest somni és una mostra de com el factors que condicionen la decisió i la pròpia personalitat de l'individu fan queno tingui altra sortida, encara que hi hagi altres opcions possibles que potser es desenvolupin en univers paral·lels.
(Qui s'ho hagi llegit tot serà digne de la meva admiració :D)

3 comentarios:

Nuesa Literària ha dit...

Aquest determinisme que sembla fer impossible la llibertat queda desfet amb l'arribada al segle XX de la quàntica.
A partir de la física quàntica existeixen fenòmens acausals, és a dir que no ténen causa i que, per tant, són pur atzar, com per exemple l'espin d'un electró, o fins i tot la seva posició exacta. Això vol dir que molts fenòmens físics (l'opinió es podria considerar un fenòmen físic en les seves últimes causes), sobretot els que esdevenen en l'àmbit subatòmic, no estan determinats, i això obre una porta a la llibertat, ja que si l'opinió no està determinada per l'entorn pot no tenir causa (que vol dir que esdevé per atzar o per decisió lliure de l'individu). Si bé és cert, que malgrat que pugui ser lliure, existeix una influència molt gran, i que en última instància, malgrat la quàntica, tots sabem que molts fenòmens sí que tenen causa, si no fos així les lleis de Newton no funcionarien.
Resumint, en la meva opinió, el pensament no està determinat, és lliure (gràcies a la quàntica) ja que penso que depèn de la consciència que té el seu origen en algun fenòmen quàntic. Tot i així, a la pràctica, l'educació, la informació, l'entorn i la genètica, fan que la nostra llibertat s'inclini vers una direcció concreta.

Anna ha dit...

Hmm, es molt interessant e que dius, no havia considerat la física quàntica. De totes maneres no acabo de veure que la física quàntica pugui tenir realment efecte sobre les decisions que prenem. És cert que en el món subatòmic hi ha molt atzar i coses realment increïbles tenen possibilitats de succeïr, però normalment els efectes que es produeixen en la física quàntica tenen possibilitats ínfimes de succeïr en el món macroscòpic, de manera que no es produeix cap error al no considerar-los (com amb les lleis de newton). Per tant, tant el que dic jo com el que dius tu és vàlid. Encara que penso que dir que el pensament és lliure quan hi ha una ínfima possibilitat de que ho sigui... és bonic però no gaire pràctic. Però està bé tenir en compte els dos punts de vista, gràcies Jeremias!

Nuesa Literària ha dit...

Ja... però, podria ser que el pensament (consciència...) no fos un fenòmen del món macroscòpic, i en conseqüència la quàntica hi tingués molt més a dir que no pas el determinisme. Hi ha alguns estudis sobre la consciència que han fet alguns físics relacionant-la amb fenòmens quàntics.

Welcome to England!

Welcome to nowhere. Benvinguts a aquest lloc sense sentit. Espero que us sentireu ben acollits pel no res.

Cerca!

Translate!

My personal DNA

Seguidors

Minijó

Meez 3D avatar avatars games

Blocs

...

Llibres per llegir

  • After Dark/ Haruki Murakami
  • Així parlà Zaratustra/Fiedrich Nietzsche
  • Alicia en el país de los cuantos / Robert Gilmore
  • Apologia de Sòcrates/Plató
  • Brevíssima història del temps/Stephen Hawking
  • Camisa de foc/ Anna Carreras Aubets
  • Casino Royale / Ian Fleming
  • Cien años de soledad /Gabriel García Márquez
  • Cims Borrascosos/ Emily Brontë
  • Demian/ Herman Hesse
  • Diari/Anna Frank
  • Diez negritos/ Agatha Christie
  • Dos velas para el diablo / Laura Gallego García
  • El Club Dumas/ Arturo Pérez-Reverte
  • El existencialismo es humanismo/ Jean-Paul Sartre
  • El fin del mundo y un despiadado país de la maravillas/ Haruki Murakami
  • El juego del ángel/ Carlos Ruiz Zafón
  • El león, la bruja y el armario/ Lewis
  • El mito de Frankenstein/ Autors Varis
  • El nombre del viento/Patrick Rothfuss
  • El rey Lear / William Shakespeare
  • El valle de los lobos/ Laura Gallego García
  • El Viajero/ david Lozano Garbala
  • El ídolo perdido/ Douglas Preston & Lincoln Child
  • Farenheit 451/ Ray Bradbury
  • Fortalesa digital/ N Bro
  • Homenatge a Catalunya/ George Orwell
  • Jane Eyre/ Charlotte Brontë
  • Juli Cèsar / William Shakespeare
  • L'emperadriu dels eteris / Laura Gallego García
  • L'escuma dels dies / Boris Vian
  • La casa de los espíritus/ Isabel Allende
  • La ciudad de las bestias/ Isabel Allende
  • La guía del autoestopista galáctico/Douglas Adams
  • La isla/Aldous Huxley
  • La ladrona de libros /Markus Zusak
  • La luz fantástica/ Terry Pratchett
  • La màquina del temps/ H.G. Wells
  • La nave de un millón de años/ Poul Anderson
  • La nave estelar/ Brian Aldiss
  • La tempesta / William Shakespeare
  • La vida, el universo y todo lo demás/ Douglas Adams
  • Las hijas de Tara/ Laura Gallego García
  • Les cròniques marcianes/ Ray Bradbury
  • Les rondalles del bard Gallard/JK Rowling
  • Lestat i el vampiro/ Anne Rice
  • Los viajes en el tiempo y el universo de Einstein/ Richard Gott
  • Marina/ Carlos Ruiz Zafón
  • Momo/ Michael Ende
  • Neuromante/ William Gibson
  • Oliver twist/ Charles Dickens
  • Orgullo y prejuicio y zombis/ Jane Austen i Seth Grahamesmith
  • Otel·lo / William Shakespeare
  • Perdona si et dic amor/ Federico Moccia
  • Sidharta/ Herman Hesse
  • Stardust/ Neil Gaiman
  • Sóc llegenda/ Richard Matheson
  • The Host/ Stephenie Meyer
  • Un petit inconvenient /Mark Haddon