Un món de misteris...

A vegades passa que quan et dónen a escollir entre dues opcions les dues et semblen bones i no saps per quina decidir-te. Passa el temps i quan et tornes a plantejar aquesta qüestió te n'adones que no has de fer cap esforç, que sense adonarte'n ja t'has decidit. No és curiós? És una mostra de l'evolució que es produeix als nostres cervells sense que ni tan sols ens adonem. Això és el que em va passar el dissabte passat. L'any passat, quan feia primer de batxillerat, a filosofia em van explicar un munt de teories contràries sobre totes les qüestions possibles i totes tenien el seu sentit. Encara que estigui molt bé considerar totes les opcions, crec que a la llarga t'has d'acabar decantant per una per definir-te com a persona. Trobo molt confús no saber què crec o de què estic a favor. Per això em preocupava no aconseguir decantar-me per una de les teories que m'explicaven. Ens deien que amb el temps ja ho faríem. Però jo, com a escèptica-negativa que sóc a vegades, no ho acabava de creure xD En aquest cas, us parlaré del conflicte determinisme-llibertat. Resulta que hi ha dues postures contràries:
El determinisme sostè que tot l'Univers està absolutament regit per lleis causals. És a dir que totes les coses són causades per alguna cosa. Podríeu dir: però les nostres accions no són causades per res, perquè nosaltres escollim les nostres accions entre vàries opcions. Si però resulta que en aquell moment en que prens una decisió, no la prens tenint en compte una sèrie de raons? Si poguéssim calcular tots els factors que influeixen en la decisió i sabéssim com és el caràcter de la persona i les seves aptituds, podríem arribar a deduir quina decissió prendrà, de la mateixa manera que podem predir el temps de demà. Tanmateix, això planteja un problema. Si existeix el determinisme, no pot existir la llibertat entesa com la capacitat de poder escollir entre vàries opcions, perquè, en realitat, no podríem haver escollit una altra cosa en aquelles condicions. Si no realitzem les accions lliurement vol dir que no som responsables moralment dels nostres actes, i això és un problema molt gros, perquè tothom s'escaquejaria de comportar-se moralment bé. Així, la nostra sensació de llibertat seria una il·lusió.
El llibertarisme no és més que la negació dle determinisme. Afirma que els éssers humans som lliures d'escollir entre diverses opcions, que no és una il·lusió. La defensa més habitual d'aquesta teoria és que si nosaltres ens sentim lliures cada vegada que hem d'escollir entre diverses opcions, això ha de ser cert i que de fet ho ha de ser més que una teoria complicada com el determinisme. Però, sincerament, aquest argument el trobo molt pobre. Si la gent tendeix a creure en el llibertarisme és perquè a ningú li agrada la idea de no ser lliure.
Després hi ha com una mena de teoria conciliadora agafant una altra definició de llibertat. Segons aquesta teoria diem que hem actuat lliurement quan ningú ens ha obligat a actuar d'aquesta manera, quan actuem segons la nostra voluntat. I, per tant, el determinisme existeix però alhora som lliures. Però és una teoria molt fluixa també, perquè jo puc considerar que les condicions que afecten la meva decisió i la meva pròpia personalitat m'obliguen a prendre la decisió que prenc, i així tampoc seria lliure.
L'any passat no era capaç de decantar-me per cap opció. El determinisme tenia lògica, però jo no volia negar la meva llibertat (la teoria conciliadora ni la considerava, la trobava massa fluixa), però al llarg de tot aquest any m'he adonat que sempre penso com si hi existís el destí, com si en el moment de prendre una decisió no pogués prendre cap altra que no fos aquella. I aquest dissabte, parlant amb en shad, em vaig adonar del que realment jo pensava i em vaig decantar pel determinisme.
I ara m'he recordat precisament d'un somni que vaig tenir en que ja pensava d'aquesta manera! Hi havia una secta on tota la gent que hi entrava havia de fer-se un pírcing, crec que el nas. Els agafaven, i els feien un forat en una cerimònia on assitien tots els de la secta i el forat el feien sense anestèssia. Doncs resulta que tots els meus amics i coneguts acabaven entrant a la secta i al final quedàvem jo i el senyor dels misteris, que èrem els únics que havíem resistit. Èrem els objectius principals de la secta, ens volien captar com fós. Però jo no volia de cap de les maneres, i li deia al senyor dels misteris que havíem de fugir molt lluny, fora de la influència de la secta. Fugir no era fàcil, suposava allunyar-se de tots els estimats i coneguts, però era un sacrifici que s'havia de fer, i si es feia amb algú podria tirar endavant. Però resulta que el senyor dels misteris va caure i va entrar a la secta i em vaig quedar jo completament sola amb tota la secta perseguint-me i intentant captar-me. Com l'única opció d'escapar de la secta era fugit i jo no podia fugir de cap manera sola, perquè tinc el caràcter i la personalitat que tinc, vaig haver d'acceptar entrar a la secta. I recordo que dins el somni plorava i cridava i em negava a entrar-hi, però alhora no tenia cap altra sortida, jo sabia que si em quedava sola no tindria cap més sortida que aquesta. I em feia una por mortal la cerimònia aquesta, tanta com si m'anessin a sacrificar (que era sense anestèssia!). El que passa és que el somni es va tallar just quan m'anaven a foradar el nas, perquè el dolor que anava a sentir suposadament era inimaginable ._.
Aquest somni és una mostra de com el factors que condicionen la decisió i la pròpia personalitat de l'individu fan queno tingui altra sortida, encara que hi hagi altres opcions possibles que potser es desenvolupin en univers paral·lels.
(Qui s'ho hagi llegit tot serà digne de la meva admiració :D)